En mig d’una gran abundància els nostres líders promouen la privació. Es diu que l’assistència sanitària nacional és insostenible, mentre els llits hospitalaris resten vuits.
Es diu que no ens podem permetre assumir més docents, mentre molts docents són a l’atur.
I es diu que no ens podem permetre menjadors escolars, mentre els aliments sobrants es llencen a la brossa”.
Warren Mosler
Soft Currency Economics, 1993. Text clau de la Teoria Monetària Moderna
La lògica de l’austeritat és un discurs contagiós que la culpa de la pobresa és dels propis pobres. Persones i pobles inadequats, indignes del privilegi de poder expressar al màxim les seves capacitats, i per tant, de ser admesos equitativament en el repartiment de la riquesa produïda.
La insuficiència, culpa que ha de ser expiada per les nacions a traves de l’abstinència crònica de la despesa, de la inversió i del consum. El perdó del Déu impersonal i natural del mercat requereix sacrificis socials inevitables.
La plaga fa per tant necessària la reconstrucció i la reiteració d’un sistema econòmic que comprimeix progressivament els espais per l’empatia, la confiança, la fraternitat i la democràcia, promovent endèmicament la desconfiança, el ressentiment i l’angoixa. La plaga sufoca les forces que guien el progrés, condemna la política i l’Estat a la irrellevància, deixant via lliure a les oligarquies i la seva violència. En aquest marc, on el poder no depèn ja del consens sinó del pes econòmic i financer ostentat, las oligarquies construeixen el context que exalta la seva pròpia hegemonia. Construeixen la pitjor forma de capitalisme autoritari. Una forma de capitalisme en la que, a priori, per una lúcida elecció macroeconòmica, mai hi ha suficient per a tothom, i en la que necessàriament regna la forma de competència més destructiva, la lògica del “mors tua vida mea” que, al tendir vers l’eliminació de l’altre, es perd tota relació entre el fenomen macroeconòmic i l’interès general[1]. Es configura així una societat de la discriminació sobre la base de l’eficiència, una societat que deixa espai només a qui presenta millor dotació o posicionament social, negant a la resta, a priori, l’accés a una vida plena. Discriminació no menys destructiva que les basades en idees, raça o sexe.
[1] Passatge inspirat en el llibre de Stefano Zamagni La Economía del bé comú, 2007, Città Nuova ed.