Fins a quin punt és realment important la innovació?

Tenim ja la capacitat d’elevar el nivell de vida al que Keynes pensava que hauríem assolit fa quinze anys?

Nivell en el que tothom, i dic tothom, poden tenir aliment, roba, habitació, en una mesura sobradament superior a les seves necessitats, i vides felices?

Absolutament!

No tenim la necessitat d’innovacions, sabem ja com fer tot això. I podem fer-ho en un any.

No en tinc dubtes.

Randall Wray. Universitat de Bèrgamo, durant una de les seves lliçons de macroeconomia

És indispensable, a fi d’elaborar receptes de política econòmica que responguin de la millor de les maneres a les necessitats socials, reconèixer la divisa com a creació estatal, com a instrument constituït in primis per la persecució dels fins de l’autoritat pública, per tant posar el focus en la inexistència de límits a la capacitat financera de l’Estat en la seva pròpia moneda. L’Estat sempre pot comprar tot el que està a la venta en la moneda en la que és monopolista.

Només partit d’aquest discerniment és possible organitzar un projecte de política econòmica a l’altura de la història configurant l’Estat com a agent que governa l’evolució del capitalisme en l’interès general, constituint el progrés de la societat, i garantint sempre un marc de plena ocupació mitjançant una gestió elàstica del dèficit públic que composa tot el conjunt de la política econòmica, inclòs la organització d’un Pla d’Ocupació de Transició. El salt ideològic necessari per sortir del laberint de l’austeritat s’ha de concretar en la identificació i consecució de dues prioritats polítiques, i dels instruments de política econòmica necessaris per realitzar-les. Sobretot és indispensable restituir a l’Estat el seu paper històric: l’Estat ha de construir el progrés, entès com la millora més generalitzada i estesa possible de les condicions de vida de la població, en el transcurs del temps, recobrant el paper de l’arquitecte del futur. Només dins d’aquest marc pot ser definida la segona prioritat: l’accés universal a la feina digne (l’eliminació, per tant, de l’atur).

En la base de qualsevol elaboració política ha de trobar-se el just abordatge de les confrontacions de l’ús polític de la divisa. Per curar-se de la plaga de l’austeritat auto imposada és indispensable adoptar una perspectiva de finances funcionals, on el nivell i composició de la despesa pública i la tributació estan regulats pel manteniment de la plena ocupació i la construcció del progrés social i econòmic. Existeixen sempre restriccions a la capacitat productiva nacional: tecnologia disponible, recursos reals i força de treball presents sobre el territori. Aquests límits no representen mai un obstacle a la consecució de la plena ocupació.

Les polítiques públiques s’haurien de dissenyar exclusivament en base als seus efectes reals, no en base a quant redueixen el dèficit públic.