Els diners no només precedeixen als mercats i als intercanvis reals tal i com són entesos en l’economia dominant, sinó que també emergeixen com a mecanisme social de distribució, generalment pel poder d’alguna autoritat (ja sigui una antiga autoritat religiosa, un rei, una potència colonial, un modern Estat-nació, o una unió monetària).

Els diners, podria dir-se, són una “criatura de l’Estat” que ha jugat un rol clau en la transferència de recursos reals entre les parts i la distribució de l’excedent econòmic.

Pavlina Tcherneva. Power, and Monetary Regimes, 2016

El mercat no és un fenomen natural, no té característiques fixes ni ineluctables. El mercat és una construcció social llur funcionament pot respondre tant a l’interès general com a l’exclusiva avantatge d’interessos particulars. Darrere la violència del mercat i, en particular, darrere l’atur que provoca el així conegut “mercat de treball” –el sistema de compravenda de la força de treball- s’amaguen opcions polítiques en el que respecta a la mesura en que deixar inactiu el teixit econòmic, opcions que passen sempre per les decisions en l’àmbit de la despesa pública i de la tributació[1]. Rigorosos i arbitraris límits de dèficit, com els vigents en la UE, comprometen a priori el resultat de la vida econòmica de les persones. També d’aquells més meritoris i capaços.

La TMM il·lustra com els mercats en les diverses divises específiques, els sistemes generalitzats de venta de treball, bens i serveis a canvi d’una moneda establerta, són construccions socials públiques[2]. Construccions erigides de forma col·lateral a partir del poder d’imposar als residents en un territori determinat una tributació denominada en una cosa específica, generant en la població l’oferta de treball de persones i bens i serveis de les empreses a l’autoritat política monopolista de la moneda i a hom que hagi obtingut la seva moneda, creant subseqüentment el mercat, que de fet és un dels productes d’aquesta construcció social artificial, i per tant no existeix en condicions “naturals”.

L’existència del mercat es basa en l’existència d’una moneda específica que fa necessaris els intercanvis . La “confiança” per part dels agents al acceptar la moneda com “dotada de valor” es basa en el fet de que aquesta moneda serà l’únic mitjà acceptat com a pagament dels impostos per part de l’autoritat política que imposa els tributs. Aquest és el fonament del “valor” de la moneda. Els impostos donen lloc al mercat.

Les monedes i els seus mercats són creacions estatals. No existien el franc suïs ni el sistema de compravenda de la força de treball en francs suïssos abans que l’Estat helvètic ho hagués concebut, de la mateixa forma que la corona noruega o qualsevol altre divisa estatal.

Les condicions prèvies pel mercat en una certa moneda són imposades pel creador d’aquesta, i ningú té una capacitat de despesa igual a la del monopolista. La moneda és en fet imposada per l’Estat com a mecanisme per aprovisionar-se de part de la producció econòmica.

Ningú és financerament més sòlid que l’Estat sobirà en l’àmbit que es troba denominat en la seva divisa. Un Estat dotat d’una moneda pròpia en règim de canvi fluctuant, no vinculat a les divises d’altres Estats o a metalls preciosos (ni cap altre mercaderia), mai deixarà de pagar els seus deutes denominats en la moneda en la que és monopolista. Aquesta és la veritat que les oligarquies amaguen per conservar el control sobre la societat.

Quan es tracta d’euros, ningú és més fort que la Unió Econòmica i Monetària Europea (UME), i tots els límits que la UME s’imposa, com també ho fan els EEUU i moltes altres autoritats polítiques monopolistes de la seva pròpia divisa, són auto-imposicions. són opcions polítiques justificades amb una narrativa falsa, són la plaga.

L’Estat monopolista de la divisa té sempre la possibilitat d’aconseguir que en l’economia hi hagi una despesa suficient per activar completament la capacitat productiva i la força de treball presents sobre el territori. Els Estats Units, el Regne Unit i tècnicament també la UME com qualsevol subjecte monopolista de la moneda, tenen sempre la possibilitat d’eliminar l’atur i eliminar el coll d’ampolla monetari al ple desenvolupament econòmic i social, a la completa expressió de les potencialitats socials i econòmiques dels pobles.

L’Estat monopolista de la divisa té la possibilitat de configurar allò que caracteritza els sistemes capitalistes, la compravenda de la força de treball, posant fora del mercat llocs de treball caracteritzats per una remuneració inferior al llindar de la pobresa i per condicions degradants, maximitzant simultàniament l’estabilitat de preus. Els Estats poden, no obstant –i freqüentment ho fan- decidir limitar el seu propi espai d’actuació vinculant l’ús de la seva divisa a tipus específics de canvi amb un altre divisa o mercaderia o bé, directament, limitant la despesa pública.

[1] És falsa la concepció de la moneda com a producte evolutiu del troc. Per a aprofundir, vegi (Pavlina R Tcherneva, 2016)

[2] La caiguda de l’economia deguda per una política fiscal restrictiva, a l’austeritat, no pot ser mai resolt manipulant els tipus d’interès.