Però la llibertat sense justícia social pot ser també una conquesta vana.
Però digueu-me, en consciència, poden considerar vertaderament lliure un home que té fam, que es troba en la misèria, que no té feina, que està humiliat perquè no sap com mantenir els seus fills i educar-los?
Aquest no és un home lliure. Serà lliure de blasfemar, d’imprecar, però aquesta no és la llibertat que jo pretenc.
Sandri Pertini, President de la República Italiana (1978-1985)
Amb atur 0% entenem una situació en la qual el fenomen d’atur involuntari és absent, una situació que pot ser garantida de manera persistent en l’escenari macroeconòmic. Per que això succeeixi és necessari que tota la força de treball disponible sigui sempre comprada.
Es parteix del pressuposat i es recorda que l’oferta de treball, simètricament, correspon a una demanda de moneda (qui ven treball ho fa a fi d’adquirir moneda); major serà la quantitat de divisa de la que les persones tindran necessitat, i per conseqüent, de treball que oferiran en el “mercat de treball”, precisament per causa de la imposició. D’altre banda, només l’Estat té la possibilitat d’efectuar una despesa que asseguri que tota la força de treball sigui comprada donat que la moneda necessària per pagar els impostos pot provenir només de la despesa estatal[1].
És doncs, sobretot, necessari “regular” els nivells de despesa i tributació de forma tal
que es mantingui en l’economia un nivell de despesa agregada suficient per comprar tot el treball ofert. Com més s’abstingui el sector privat de gastar, per tant, més alta haurà de ser la despesa pública. Quant més augmenti el nivell de tributació, tant menys podran gastar els agents del sector privat[2], i més haurà l’Estat augmentar la seva despesa pública per mantenir nivells de despesa agregada en el sistema tals que tota la força de treball sigui “comprada”.
No hi ha límits a la capacitat nominal de despesa de l’Estat monopolista de la divisa, tot límit al dèficit és auto imposat i, si l’Estat gasta fixant el preu de la pròpia divisa ancorant l’import d’una unitat de despesa al import d’una unitat definida i estable de treball comprat, es manté la relació entre creació de riquesa real i de divisa[3] i es maximitza l’estabilitat dels preus[4]. L’Estat realitza aquest “ancoratge” fixant la quantitat de treball que l’agent privat deu subministrar a canvi d’una unitat de divisa, i assegurant que qualsevol subjecte privat que pretengui adquirir una unitat de divisa podrà sempre fer-ho, en qualsevol moment present i futur, subministrant a l’Estat la quantitat de treball que ha sigut identificada pel mateix Estat com l’equivalent estable per unitat de divisa.
El problema de la sostenibilitat del deute públic no existeix per un Estat monopolista de la divisa. Per comprendre a fons aquesta afirmació també aquí és necessari donar un salt ideològic, per llur comprensió es remet al lector a la bibliografia i, en concret, se’l convida a llegir “Els sets fraus innocents capitals de la Política Econòmica” de Warren Mosler.
Garantir la plena ocupació és també en sí un mecanisme d’equitat territorial, a més de social.
A nivell territorial la desocupació tendeix a concentrar-se sempre en les mateixes zones degut a dinàmiques intrínseques al capitalisme. Això desencadena fenòmens de despoblament i desarrelament demogràfic forçat dels territoris desfavorits, com difusió endèmica de patologies socials tals com trastorns psicofísics, alcoholisme, violència domèstica i suïcidis, que comprometen el potencial econòmic de les comunitats, l’equitat, la dignitat dels individus, la cohesió i l’equilibri social.
Dins el marc de les finances funcionals abans descrit, a fi d’estabilitzar l’economia al nivell de plena ocupació, d’assegurar autènticament l’accés universal al treball posant fora del mercat les formes de treball degradants i com remuneracions de misèria, s’ha d’implantar un Pla d’Ocupació de Transició.
[1] Tota moneda recaptada amb la dels impostos és moneda que ha sigut abans creada amb la despesa pública. Els impostos no poden pagar la despesa pública sinó, contràriament, és la moneda creada amb la despesa pública que permet la recaptació dels impostos.
[2] Quant més alta és la tributació, tant major necessitat tindran els agents econòmics d’obtenir la moneda i, per tant de vendre major quantitat del seu propi treball.
[3] Riquesa financera neta en una divisa, és a dir actius financers sostinguts pel sector privat (el conjunt de tots els subjectes privats, residents i no residents sobre el territori del país considerat) llurs passius corresponents són sostinguts pel sector públic, entès com la consolidació entre Banc Central i Secretaria del Tresor.
[4] Tresor per aprofundir: http://www.levyinstitute.org/pubs/wp_864.pdf