Destacado Opinión

L’euro. Com la moneda comuna amenaça el futur d’Europa

Joseph Stiglitz

Així es titula el llibre del Nobel d’Economia Joseph Stiglitz publicat a finals del 2016. Segons l’autor hi ha molts factors que contribueixen a les penúries d’Europa, però l’error de base és un de sol, la creació d’una moneda única, l’euro, sense la creació d’una sèrie d’institucions que facin possible que una regió amb la diversitat d’Europa funcioni de manera efectiva amb una sola moneda.

L’economista analitza el període de l’economia europea del 1980 al 2015 i observa tres coses sorprenents: primer, no hi ha cap increment del creixement en tota la zona euro després de la introducció de l’euro, segon, els ingressos es troben per sota de la tendència que havia seguit el PIB abans de l’euro, i finalment, la diferència continua augmentant i ho seguirà fent mentre l’eurozona continuï mantenint les seves polítiques actuals.

En totes les variables com per exemple: PIB, PIB per càpita, productivitat, atur, desigualtat, etcètera…el rendiment de l’eurozona ( 19 països de l’UE que van adoptar l’euro) ha estat  pitjor que en els països que no en formen part (9 països de l’UE que no van adoptar l’euro) i molt pitjor que EEUU.

Els partidaris de l’euro no poden negar aquestes estadístiques, però n’hi ha que diuen que si no fos per l’euro, encara seria pitjor. Stiglitz explica que això s’anomena plantejaments contrafactuals i diu que les evidències empíriques estan a favor dels crítics de l’euro.

Stiglitz desmunta els arguments simplistes a favor de l’euro com que Europa seria més poderosa i influent, que ha estat capaç de mantenir la pau, i dona arguments de perquè no són convincents.

L’economista explica els motius macroeconòmics elementals que provoquen que l’euro no funcioni.

¿Quan pot arribar a funcionar una moneda única?

L’economista Robert Mundell va rebre el Premi Nobel per formular aquesta pregunta i respondre-la. La seva anàlisi va deixar clar que els països de l’euro eren massa diferents per utilitzar una mateixa moneda.

Un país té tres eines per combatre les recessions econòmiques i aconseguir prosperitat econòmica i plena ocupació:  la taxa d’interès, la taxa de canvi (apreciar o devaluar la moneda) i la política fiscal (augment/disminució de despesa pública i imposts). Espanya al entrar dins  l’euro va perdre aquestes  tres eines i això fa que no pugui maniobrar per capejar les crisis ni aconseguir reduir la taxa d’atur. La taxa d’interès és la mateixa per tota la eurozona, tot i que un país pugui estar en depressió i un altre pateixi inflació.  Espanya hauria pogut pujar els tipus d’interès per combatre la bombolla immobiliària, Espanya podria haver devaluat la moneda per incentivar les exportacions o afavorir el turisme, però dins l’euro no se pot. El límit del 3% del dèficit públic ( xifra inventada en menys d’una hora i sense cap coherència científica) deixa a Espanya sense política fiscal efectiva i obliga a reduir despesa i augmentar impostos en plena recessió econòmica. Dins la zona euro els estabilitzadors automàtics queden pràcticament anul·lats. Stiglitz ho anomena el fetitxisme del dèficit.

A més a més, l’euro fa que els països quedin sense sobirania monetària i per tant sense capacitat d’emissió de la pròpia moneda per part dels seus respectius bancs centrals, com fan més del 90% dels països del món. Els països passen a ser usuaris de la moneda en lloc d’emissors de la mateixa, perdent moltíssim marge de maniobra per reduir l’atur i els deixa a mercè de la troica per obtenir finançament.

Al no poder utilitzar els mecanismes abans descrits, ja que la moneda comuna actua com una camisa de força, s’utilitza un mecanisme d’ajustament alternatiu anomenat devaluació interna, i els qui creuen en l’euro hi han dipositat tota la fe. La devaluació interna consisteix en: disminució de salaris, retallades en pensions, retallades en despesa pública (sanitat, educació, dependència, R+D, etcètera.). Tot això provoca: pèrdua de PIB, altes taxes d’atur cròniques (15-20%), fuga de cervells, disminució de la qualitat de vida, un 43% d’atur juvenil, etcètera. En realitat, les polítiques d’austeritat es poden veure com a facilitadores d’aquest procés d’ajustament.

Stiglitz explica que l’austeritat no ha funcionat mai, i la diferència fonamental entre la mestressa de casa sueva sobre la que tant parla la Sra. Merkel i un país, és que la mestressa de casa  quan és austera amb les seves despeses, el seu marit no perd la feina. Però això és exactament el que passa quan l’austeritat s’imposa a un país: el govern retalla les seves despeses i la gent perd la feina. És la falsa analogia entre l’economia d’una llar i la d’un país, que tant els agrada utilitzar als fonamentalistes de mercat de manera tendenciosa.

El mandat del BCE produeix també un biaix cap a l’atur ja que es va dissenyar expressament amb una capacitat de maniobra limitada: controlar la inflació. A diferència d’altres bancs centrals que afavoreixen el creixement econòmic i la plena ocupació, a més de l’estabilitat de preus.

Al capítol nou del llibre, l’autor  dona una bateria de reformes estructurals per fer que l’euro funcioni: una unió bancària, mutualització del deute, una estructura fiscal comuna, etcètera. Desprès de 20 anys esperant les reformes, aquestes no arriben mai, ara per ara, no hi ha una solidaritat europea i els països del nord actuen pels seus interessos nacionals. Alemanya ha reiterat en moltes ocasions que això no és una “unió de transferències”. De fet, l’autor explica que l’euro ha ajudat a divergir econòmicament,  no ha aconseguit la prosperitat ni la integració política promesa. Stiglitz també parla que si aquestes reformes no es duen a terme prest, s’hauria de procedir al que ell anomena el divorci amistós, és a dir, sortir de l’euro.

A Europa seran molts que s’entristiran per la mort de l’euro. No és la fi del món: les monedes van i vénen. L’euro tot just és un experiment de vint anys, mal dissenyat i ideat per no funcionar. El projecte europeu és molt més que un acord econòmic, és la visió d’una Europa integrada. Els costos de la dissolució, tant en termes financers com emocionals, poden ser elevats, però els costos de romandre dins l’euro seran molt més alts. És millor deixar l’euro enrere i mirar de salvar Europa i el projecte europeu.

Deja un comentario